En trànsit emocional
És un disc creat abans que el món es confinés i el coronavirus dirigís les nostres vides. I, tot i que les seves lletres i el seu tarannà no són necessàriament premonitoris, s’adequa perfectament a les noves circumstàncies. Alfonso Vilallonga, showman , cantant i compositor de bandes sonores –la de Blancanieves li va valer un Goya i un Gaudí–, va portar ahir al Festival Peralada Livestream un tast d’aquest disbarat que ens defineix com a humans i que ens permet reinventar-nos sense deixar d’estimar-nos. El seu nou àlbum de cançons pròpies en francès, Hors de saison ( Fora de temporada), que havia de sortir al maig però que s’ha d’esperar fins a l’octubre, es va estrenar ahir a la nit al festival empordanès davant un reduït públic de convidats i, alhora, en streaming.
Acompanyat de cinc músics joves – Dani Espasa és eternament jove–, Vilallonga va obrir foc amb Je t’attends , de Charles Aznavour, tema amb què va sortir al balcó durant el confinament. El va seguir La note d’à côté, una cançó pròpia, una mica jazzy, sobre com les notes equivocades que toquem a la vida ens porten a llocs més interessants que si haguéssim tocat les correctes. I de seguida va arribar Hors de saison, que dona títol al seu flamant treball d’estudi en què va apel·lar a l’atemporalitat, als moments entre estacions en què no fa ni fred ni calor i en què “no pertanys a res i estàs en trànsit climàtic i emocional”.
Mostrant entre cançons la seva faceta teatral i les seves ironies a mig camí entre sarcasme i exquisidesa, sempre sensual, el Baró de Maldà va abordar amb uns pantalons de brillantina i uns bonics cabells blancs pentinats cap enrere una dotzena de temes majoritàriament de nou encuny – Penètre vendredi, Chanson de juin, Ton nom – i va fer un parell d’incursions al seu costat llatí amb Ojos de bengala i la ranxera Camino del sur, una mena de recorregut pel cos d’una dona…
En la recta final va encadenar Décalage, que va fer per a la quebequesa Fabiola Toupin –“Assajàvem per Skype i la seva veu m’arribava una mica tard”–, amb Jardin d’hiver , clàssic de Benjamin Biolay que cantava l’històric Henri Salvador. I la cirereta va ser Toutes les choses , la seva aportació a la tan estimada Coses que no et vaig dir mai , de Coixet. La va interpretar amb la trombonista i cantant Rita Payés, que amb 20 anyets segueix el camí d’ Andrea Motis. A la resta de la banda, els seus habituals Pau Figueres (guitarra espanyola que també acompanya Alejandro Sanz) i Espasa al piano, però també dos de vint-i-pocs: el guitarra Darío Barroso i el contrabaixista Juan Pastor. Se’ns va posar la pell de gallina amb She , aquell Elvis Costello molt Notting Hill , i el bis We’ll meet again , com si esperéssim sortir de la Covid-19 com si fos la Segona Guerra Mundial.
Avui serà al Cruïlla XXS, amb un repertori molt diferent.
