‘Tirant lo Blanc’, versió en català actual de Màrius Serra

CAPÍTOL 233

–La por de quedar molt avergonyit em priva de guanyar el paradís en aquest món i el repòs en l’altre –va dir Tirant abaixant la veu–, però diré el que em sembla, perquè en temps d’adversitat els parents i amics es tornen enemics. L’única cosa que desitjo, innocent de mi, és servir amb amor aquella de qui soc i seré mentre visqui, així vull viure i així vull morir. Si us sembla bé, la meva ànima quedarà molt reconfortada. Tot el que puc veure em fa por, i com que la nit és fosca no distingeixo res del que desitjo. Hauré de fer un acte de fe i creure’m que és ella. En aquest cas, em trauré del damunt la por i la vergonya per abrigar-me amb l’amor i la pietat. Afanyem-nos a buscar aquest cos glorificat i, com que no hi ha llum, ja el veuré amb els ulls del pensament.

–Ja que n’he hagut de fer de tots colors per portar-vos fins aquí en profit vostre –li va dir Plaerdemavida afluixant la mà–, ara us en sortireu solet.

Quan el va deixar anar, Tirant es va quedar palplantat, descalç i en camisa. La cambra era a les fosques i el capità no sabia on s’havia ficat Plaerdemavida. Durant mitja hora llarga, Tirant la va estar cridant en veu baixa. Ella el sentia, però no va voler respondre fins que no va pensar que ja s’havia refredat prou. Llavors se’n va apiadar i s’hi va acostar a poc a poc.

–Així es castiga els poc enamorats! –li va dir–. ¿Com podeu pensar que qualsevol dona, sigui de l’edat i la condició que sigui, no desitja sempre que l’estimin? El que més ens agrada és que ens arribin, de nit o de dia, per les vies més honestes, que són les secretes: una finestra, una porta o un terrat. Ja m’agradaria a mi que Hipòlit fes el mateix! L’estimaria quaranta vegades més del que ja l’estimo. Ja us puc assegurar que m’encantaria que m’agafés pels cabells, que m’arrossegués per la cambra, em fes callar i fes de mi tot el que volgués. M’estimaria més comprovar que és un home en comptes de comportar-se com dieu que voleu fer. L’heu d’honrar, estimar i servir en altres moments, però quan estigueu al llit deixeu la cortesia de banda. Per adquirir una donzella cal apartar la vergonya i el temor, diu un salm. Que no el coneixeu?

–A fe de Déu que heu assenyalat les meves faltes millor que cap confessor –va dir Tirant–, per gran mestre en teologia que fos! Us prego que em porteu ràpidament al llit de la meva senyora.

Llavors Plaerdemavida el va acompanyar fins al llit, el va fer estirar al costat de la princesa i li va dir que no es mogués fins que ella no l’avisés”

Llavors Plaerdemavida el va acompanyar fins al llit, el va fer estirar al costat de la princesa i li va dir que no es mogués fins que ella no l’avisés. Els peus del llit no tocaven la paret, de manera que la donzella s’hi va poder esmunyir i es va col·locar al llit amb el cap entre els de Tirant i Carmesina, de cara a la princesa. Com que les mànigues de la camisa la molestaven, se la va treure. Després va agafar la mà de Tirant i la va posar sobre els pits de la princesa. El capità li va tocar les mamelles a plaer, va baixar cap al ventre i més avall encara. La princesa es va despertar.

–Valga’m Déu, que n’ets, de pesada! No em pots deixar ni dormir.

–Com sou! No sigueu tan desagradable –va respondre Plaerdemavida, amb el cap sobre el coixí–. Tot just sortiu del bany i teniu les carns llises i la pell molt suau. Fa de bon tocar.

–Toca allà on vulguis –li va dir la princesa–, però no posis la mà tan avall.

–Fareu bé de dormir i deixeu-me tocar aquest cos que ara és meu –va dir Plaerdemavida–, perquè soc aquí en el lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, on pares? Que content que estaries si tinguessis la mà allà on jo la tinc ara!

Tirant tenia la mà sobre el ventre de la princesa, i Plaerdemavida, la seva sobre el cap de Tirant. Quan notava que la princesa s’adormia, afluixava la mà perquè Tirant toqués a plaer, i quan Carmesina es despertava, li tornava a estrènyer el cap i Tirant parava de toquejar. Així es van estar més d’una hora.

Quan Plaerdemavida va percebre que la princesa estava profundament adormida va afluixar del tot la mà que tenia al cap de Tirant i el capità va voler satisfer el seu desig. Però llavors la princesa es va tornar a despertar.

–Però què fas, dolenta? Que no em pots deixar dormir? Que t’has tornat boja i vols provar el que és contra natura?

Ben aviat Carmesina va descobrir que allò no pertanyia a una dona, i llavors no ho va voler consentir i es va posar a cridar. Plaerdemavida li va tapar la boca i li va dir una cosa a l’orella, perquè cap de les altres donzelles no ho pogués sentir.

–Calleu, senyora –li va xiuxiuejar–, que si us sent la senyora emperadriu la vostra reputació quedarà arruïnada. Aquest que noteu aquí és el vostre cavaller i donaria la vida per vós.

–Maleïda siguis, Plaerdemavida –va dir la princesa–, ets una desvergonyida! Poses en perill la meva honra sense avisar-me!

–Teniu raó, senyora, però ara el mal ja és fet –va respondre Plaerdemavida–, i més val que hi poseu remei perquè tots plegats ens en sortim. En aquests casos, em sembla que el més útil i segur és callar.

Carmesina es va veure en un atzucac, entre l’espasa de l’amor i la paret del temor, però com que la por era més intensa va decidir no dir res”

Mentrestant, Tirant també li demanava en veu baixa que callés. Carmesina es va veure en un atzucac, entre l’espasa de l’amor i la paret del temor, però com que la por era més intensa va decidir no dir res. El primer crit que havia deixat anar ja l’havia sentit la Viuda Reposada. De seguida es va imaginar que l’havia causat alguna de les maniobres de Plaerdemavida per acostar Tirant a la princesa i es va desvetllar. Va pensar que si Tirant aconseguia estar amb Carmesina, ella no podria complir mai el seu desig de fer-lo seu. A la cambra de la princesa ja no se sentia cap soroll, tot i que ella intentava defensar-se amb paraules sordes perquè la plaent batalla no arribés al final. La Viuda es va incorporar al seu llit amb ganes de fer-se sentir.

–Què teniu, filla? –va cridar.

La seva veu va despertar totes les donzelles i va arribar fins a l’emperadriu. Tothom es va llevar a correcuita per anar cap a la cambra de la princesa, algunes totes nues i d’altres en camisa de dormir, a les fosques. Quan van trobar la porta de la cambra tancada i barrada, van començar a demanar llum, i Plaerdemavida va aprofitar el moment per estirar Tirant pels cabells, treure’l del llit anhelat i endur-se’l a la recambra, des d’on el va fer saltar a un terrat i li va donar una corda de cànem perquè es pogués despenjar fins a l’hort que hi havia sota, des d’on ella tenia previst fer-lo sortir a trenc d’alba per una altra porta perquè es retirés discretament. Però l’avalot que va muntar la Viuda va ser tan gran que Plaerdemavida no el va poder treure per on havia pensat i es va veure obligada a deixar-lo al terrat amb la corda. Va tenir el temps just per tornar a la recambra, tancar-ne la finestra i presentar-se a tocar del llit de la senyora.

Coberta del llibre 'Tirant lo Blanc' (Proa), en català actual per Màrius Serra
Coberta del llibre ‘Tirant lo Blanc’ (Proa), en català actual per Màrius Serra (Grup 62)

Tirant va lligar fort la corda, però amb les presses no va pensar a comprovar si era prou llarga per arribar fins a terra. Es va llançar corda avall i quan encara estava a més de tres metres del terra es va adonar que no tenia més corda i es va haver de deixar caure a pes. De la trompada es va trencar la cama i va quedar estès a l’hort, sense cap possibilitat de moure-se’n.

Quan Plaerdemavida va tornar a la cambra, les donzelles acabaven de portar el llum i estaven a punt d’entrar-hi. L’emperadriu de seguida va preguntar a la seva filla per què havia cridat.

–Una rata molt grossa que m’ha saltat al llit –va dir la princesa–, i després m’ha pujat per sobre de la cara. M’he espantat tant que he xisclat com mai a la vida. Mireu, amb l’urpa m’ha esgarrapat la cara, que si m’hagués encertat l’ull m’hauria fet molt de mal.

L’esgarrapada que ensenyava l’hi havia fet Plaerdemavida quan provava de tancar-li la boca perquè no cridés més.

L’emperador també es va llevar i es va presentar a la cambra de la princesa amb l’espasa a la mà. Quan va saber de l’existència de la rata, la va començar a buscar per totes les cambres. Però Plaerdemavida va reaccionar a temps. De seguida que les coses es van calmar, va tornar al terrat per fer desaparèixer la corda i va sentir els gemecs de dolor de Tirant que pujaven de l’hort. De seguida va deduir que havia caigut. No va dir res a ningú i va tornar a entrar a la cambra. La notícia de la rata havia provocat tant enrenou a tot el palau que semblava que els turcs estiguessin envaint la ciutat. L’emperador no va sospitar que pogués ser cap altra cosa que una rata. La va buscar pertot, fins i tot dins dels cofres, i va fer obrir totes les finestres. Si Plaerdemavida hagués trigat una mica a treure la corda del terrat, l’emperador l’hauria vista.

L’esgarrapada que ensenyava l’hi havia fet Plaerdemavida quan provava de tancar-li la boca perquè no cridés més”

El duc i la duquessa estaven assabentats de la maquinació de Tirant. Per això, quan van sentir tot l’enrenou, van pensar que l’havien pescat i de seguida es van amoïnar molt, no fos cas que l’haguessin mort o empresonat. El duc es va armar tan de pressa com va poder per anar-lo a ajudar.

–Avui perdré la meva posició, però Tirant em necessita.

–I què faré jo –va dir la duquessa–, si no tinc força a les mans ni per posar-me la camisa?

Quan el duc va sortir de la seva cambra per saber on parava Tirant, va topar amb l’emperador i li va demanar què havia passat.

–Les boges de les donzelles, que s’espanten per no res –li va respondre l’emperador–. Una rata grossa, m’han dit, que s’ha passejat per la cara de la meva filla i li ha deixat un senyal a la galta. Us en podeu tornar a dormir, que no passa res.

El duc se’n va tornar a la cambra i ho va explicar a la duquessa. Van quedar ben alleujats que tot l’enrenou no tingués relació amb Tirant.

–Verge santa, doncs ja hi anava ben decidit, perquè si l’emperador hagués empresonat Tirant l’hauria mort amb aquesta atxa. A ell i a tots els que li haguessin donat suport. I després, o bé Tirant o bé jo hauríem estat el nou emperador.

–Més val que hagi anat així –va dir la duquessa–. Vaig a veure com estan.

Plaerdemavida es va alegrar molt de veure-la arribar a la cambra de la princesa.

–Senyora –la va abordar–, feu-me el favor d’estar-vos aquí i no consentiu que ningú malparli de Tirant, que jo vaig a veure què fa.

Quan va ser al terrat, no gosava parlar fort per por que la sentissin, però va tornar a sentir els seus laments.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *